Els primers passos són els que es trepitgen amb més força; de vegades amb tanta energia prem la sola contra el sòl, que, per uns instants, se confon el que trepitja amb el que és trepitjat; terra i cos són un. De moment, encara no hi ha res que hem faci oblidar l'olor de carn morta, la matemàtica aplicada al rajolam, el ¡Hola, amigo!, la matemàtica aplicada també a les olives, els homes misteriosos o els lladrucs de ca... Tot un món nou que s'obre i que m'estira cap al continent negre; el setembre m'ho dirà. Massa poc temps per a tant de temps.
Però fins i tot, el viatge més llarg comença en la petitesa d'una primera passa, l'experiència més profunda en la trivialitat d'una primera impressió, la saviesa més extensa en la insignificança d'una primera paraula, l'amor més durador en una primera mirada. Per això, res és estàticament petit ni cap principi ridículament inútil; perquè, malgrat tot, el camí és el que ens enriqueix i, quan acaba, torna a començar.