Les persones volem saber què passarà demà, per això el rap; m'ho va dir un físic brasiler, l'altre dia tornant amb el bus a casa.
I és així: a cada, nota la següent i l'hi deim ritme; després del 3 ve el 4, i els deim nombres; després d'un curs l'altre, aìxò és la carrera, o l'edat, després dels 22 sempre tocarà els 23... Però tot arriba al seu límit: la música s'apaga, ens cansem de comptar, ens llicenciam o morim. Per això vivim cada dia el sublim, el sub-límit; vivim per davall els límits.

Per primer pic a la meva vida no sé què passarà demà i, per primer pic a la meva vida, comença a no espantar-me

11/1/11

Hi hagués pogut haver avions sense ocells?

avantatges del cabàs

tan desfets som,
que els propis sentiments no són aquells que estan a flor de pell,
sinó al bell fons del cervell.
Tu ets qui creus que ets,
el que escrius,
el que vius.
T'atrapen les mirades, els neguits, les escorrialles;
el món no és món, si no hi ets tu.

soy el aire que me golpea la cara

Abans creia que tot el que sentim, el que pensam, el que imaginam, el que vomitam, tot; tot el que ens succeeix venia d'un sol lloc; de dalt, del cap. Dins el nostre cervell es crea un tipus d'espurnes nervioses que fan que tot allò que ens passa pel cap arribi a cada extrem del cos, a cada pèl de l'organisme, a l'últim pessigolleig de la nostra pell. O és que qualcú pot imaginar-se un pensament que li sorgeix del peu? La direccionalitat d'aquests me mostra que és al cap on es creen i on espurnegen pensaments com a sentiments i sentiments com a pensaments. De la mateixa manera, l'amor ve del cap, no del cor, que és un simple òrgan toràcic. El cor no estima, el cor bombeja. L'amor és pensament, ens ve de dalt.

Però així no; fa poc vaig descobrir que sentim a l'entrepit, entre pit i pit. No al cap com creia abans. És al pit on sentim el dolor, la felicitat, el remordiment, l'ímpetu, la nostàlgia, la por i el desig, i es va filtrant fins arribar a les més profundes entranyes.

Som cos.

Els primers passos són els que es trepitgen amb més força; de vegades amb tanta energia prem la sola contra el sòl, que, per uns instants, se confon el que trepitja amb el que és trepitjat; terra i cos són un. De moment, encara no hi ha res que hem faci oblidar l'olor de carn morta, la matemàtica aplicada al rajolam, el ¡Hola, amigo!, la matemàtica aplicada també a les olives, els homes misteriosos o els lladrucs de ca... Tot un món nou que s'obre i que m'estira cap al continent negre; el setembre m'ho dirà. Massa poc temps per a tant de temps.
Però fins i tot, el viatge més llarg comença en la petitesa d'una primera passa, l'experiència més profunda en la trivialitat d'una primera impressió, la saviesa més extensa en la insignificança d'una primera paraula, l'amor més durador en una primera mirada. Per això, res és estàticament petit ni cap principi ridículament inútil; perquè, malgrat tot, el camí és el que ens enriqueix i, quan acaba, torna a començar.