Abans creia que tot el que sentim, el que pensam, el que imaginam, el que vomitam, tot; tot el que ens succeeix venia d'un sol lloc; de dalt, del cap. Dins el nostre cervell es crea un tipus d'espurnes nervioses que fan que tot allò que ens passa pel cap arribi a cada extrem del cos, a cada pèl de l'organisme, a l'últim pessigolleig de la nostra pell. O és que qualcú pot imaginar-se un pensament que li sorgeix del peu? La direccionalitat d'aquests me mostra que és al cap on es creen i on espurnegen pensaments com a sentiments i sentiments com a pensaments. De la mateixa manera, l'amor ve del cap, no del cor, que és un simple òrgan toràcic. El cor no estima, el cor bombeja. L'amor és pensament, ens ve de dalt.

Però així no; fa poc vaig descobrir que sentim a l'entrepit, entre pit i pit. No al cap com creia abans. És al pit on sentim el dolor, la felicitat, el remordiment, l'ímpetu, la nostàlgia, la por i el desig, i es va filtrant fins arribar a les més profundes entranyes.

Som cos.